diumenge, 21 de desembre de 2008

Pérez Reverte, permonitori

Un article d'Arturo Pérez Reverte, escrit a "El semanal" el 15 de novembre del 1998:

"Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.

Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.

Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.
"

dimecres, 17 de desembre de 2008

Quina vergonya

Cada cop que llegeixo alguna cosa relacionada amb la SGAE em poso com una moto.

Acabo de llegir un titular a El Economista en el què s’explica que Luis Cobo "Manglis" va denunciar al ministeri de cultura que la SGAE no li paga allò que li pertoca.

El ministeri es va limitar a preguntar què estava passant i va donar per bona la resposta de la SGAE, quedant tot tal i como estava; no sé quina era la pregunta ni quina va ser la resposta.

En qualsevol cas, el que resulta vergonyós és que aquesta entitat privada recapti a tort i a dret (377 milions al 2007) imposant un canon a múltiples articles que ni produeixen ni compercialitzen, fent i desfent de la forma que li dona la gana i que ningú controli com reparteixen el què recapten.

I mentrestant l’Alejandro Sanz l’investiguen per evasió d’impostos; probablement perquè està forrat i una part prové d’allò que no es dóna a la resta dels artistes.

També em sembla escandalós és que jo vulgui comprar una bobina de 50 de DVD-R Verbatim per a usos diversos (entre els què hi ha fotos familiars) que els discos em costin 16,45€ i que el canon sobre aquesta bobina sigui de 22€ (vist a InformaticaNieto).

El pitjor de tot és que són intocables, s’han inventat un cànon adaptat als seus afanys recaptatoris i l’han imposat amb el vist-i-plau del govern.

I ara mateix acabo de llegir a La Vanguardia que s'embutxacaran 45.000€ més pels discos i actuacions de La Marató de TV3, que és un acte solidari i en el que els artistes van cedir els seus drets.

Doncs això...

dissabte, 13 de desembre de 2008

El meu escriptori és FullHD

Estimats lectors, us presento el meu nou i flamant monitor: un Acer H223HQ:

I és que aquesta tarda hem "aparcat" a la peque i ens n'hem anat a fer un tomb.

Tenia la intenció de sortir de casa pq em toqués l'aire i volia mirar un protector de 67mm pel Zuiko 50-200, que val una pasta i no és qüestió d'arriscar-se a que es trenqui la lent.

Així que hem entrat al MediaMartk i, com moltes d'altres vegades, he fet "la ronda" a veure què hi havia però sense intenció de comprar res més que el protector.

Haig de confesar que ja fa un temps que em rondava pel cap el fet de comprar un monitor per a us diari pq el del portàtil, tot i que és de 17", de vegades se'm queda petit i la posició tampoc és la més adient.

Però clar, un que és una mica sibarita en aquests temes, no busca qualsevol cosa. Tenia clar el què volia: mínim 20", FullHD, entrades VGA + DVI/HDMI i un preu inferior als 200€.

Fa un temps que vaig seguint l'evolució dels monitors a PCComponentes, un botiga online que té molt bons preus i en la que confio ja que hi he comprat altres vegades. Mesos enrera van començar a aparèixer monitors de 20 i 22" per menys de 200€. El problema és que no eren FullHD i tampoc tenien DVI/HDMI.

Fa uns dies, però, va entrar a la botiga un BenQ que complia aquestes característiques i des de llavors que li dono voltes. He estat a punt de comprar-lo diverses vegades i sempre m'ho he repensat, però avui, en fer la ronda del MediaMarkt he caigut en la temptació de l'Acer H223HQ.

L'he comprat perquè, sobre el paper, supera en contrast dinàmic al BenQ, val el mateix i m'estalvio les despeses de tramesa. A més, curiosament, en l'expositor del MediaMarkt, i justament al costat d'una unitat com la meva, hi havia un BenQ idèntic al què he estat a punt de comprar, però sense HDMI; i m'ha agradat més el disseny de l'Acer.

Impressions... el canvi és brutal, no solament per la mida o per la resolució sinó per la combinació de les dues. A més, en tenir més contrast i un angle de visió molt millor que la pantalla del portàtil, tot es veu força més bé.

Però el millor de tot és que el meu estimadíssim Ubuntu, l'ha detectat i configurat perfectament com a monitor principal, a la primera, mitjançant la connexió HDMI i sense fer absolutament res.

En resum, ha valgut la pena agafar-lo, pel monitor en sí i per l'espai que he guanyat tant a l'escriptori "virtual" com a l'escriptori real, la taula.

La faula del pastor i el cap de projecte

Passejava un dia un cap de projecte pel camp. Després d'anys de raigs catòdics era el seu primer passeig en molt temps. Ho necessitava. L'ocasió mereixia els pantalons i les botes que estrenava, recent comprades a la botiga de Timberland de l'aeroport. Anava pensant en el que té de bucòlic el paisatge i la pau que es respirava i com de lluny que estava ara de les reunions, quan va veure, en la llunyania, per a un informàtic 350 metres són la llunyania, un pastor d'ovelles amb un ramat de mida discreta. No més de cinquanta recursos eren els que el pastor gestionava.

En aquest precís instant el modest pastor el va veure i va pensar "vaja, un altre que estrena botes, demà amb butllofes" mentre arrencava un llesca de formatge amb la seva navalla. En això el cap de projecte ja estava al seu costat. El pastor va aixecar el cap, va mirar al nostre cap de projecte i li va estendre un tros de formatge. Ja se sap, l'hospitalitat es mostra més de gest que de paraula.

El cap de projecte va agafar el formatge, sense poder evitar pensar: "quines ungles més negres". I es va asseure al costat del pastor. Les botes l'estaven matant. Va assaborir el formatge, que li va recordar el gust que tenia el formatge quan tenia forma de formatge i no forma de triangle posat en un plàstic. I ja se sap, un bon formatge pot tenir efectes tan al·lucinògens com l'LSD. Sobretot si no s'ha provat en anys... i no surt de la màquina de la sala de cafè després de posar dos euros i polsar seixanta-set.

Així que embriagat per les aromes d'aquell formatge, el cap de projecte no va poder evitar dir: "senyor pastor, això si que és vida". El pastor el va mirar, sense dir res. "Tot el dia dedicat a vostè mateix, amb els seus fidels recursos que mai s'oposen a la seva voluntat, que saben el que han de fer sense que ningú els ho digui, que no estan tot el dia exigint i pensant a anar-se'n a casa a la seva hora. El que donaria jo per estar en la seva situació" va continuar el cap.

El pastor el va mirar i amb la simplicitat que solament dóna la veritable saviesa va dir: 'no sap vostè del que parla, amic'. I va fer un llarg glop de la bota. El cap de projecte no es volia acovardir, així que va dir: 'Vostè si que no sap res de com n'és de dur el meu treball, segurament jo cuidaria millor de les seves ovelles que vostè del meu equip de desenvolupadors'. El pastor el va mirar fixament i va dir 'fet, escrigui aquí la direcció de la seva empresa i avisi que hi vaig'. Va apropar la bota al cap de projectes, en un gest que deia clarament que si bevia, el tracte estava tancat. I clar, el cap va beure mentre pensava, 'què collons, aquí el que té un MBA sóc jo'.

El pastor es va aixecar, va xiular al seu gos i li va dir, 'tornaré d'aquí a unes setmanes, mentrestant, obeeix a aquest senyor'. El gos el va mirar amb incredulitat i acatament. Li va donar la bossa al cap de projecte i va marxar a conèixer al seu nou ramat. No se sap qui estava més acollonit, si el cap de projecte o el pastor.

Passat l'estupor inicial, el cap va pensar: 'bé, es tracta de gestionar recursos, no? Porto anys fent això. Segurament les ovelles saben fer millor la seva feina que els desenvolupadors. Tinc clar l'objectiu, que donin llana, i solament necessito crear un pla i exigir el seu acompliment'. Amb un bon pla i mà fèrria segur que aconseguia complir els seus objectius. El cap va respirar tranquil quan va recordar que portava el seu flamant PDA i que tenia Project i Excel versió supermini. Tot estava solucionat. Va dedicar aquesta nit a traçar un pla. Va ser una nit dura, plovent i tronant. Les ovelles van dormir a la intempèrie, però no passava res, el tenia 'el pla'. 50 recursos de tipus ovella, a 50 quilos de llana per recurs, 2500 quilos de llana. Un projecte rendible sens dubte.

L'endemà el cap va reunir al ramat. 'Tinc un pla que ens portarà a completar el projecte de manera d'èxit. Ja m'he compromès amb el senyor alcalde, cacic local i comerciant de llana, a lliurar-li 2500 quilos de la millor llana en el termini de dos mesos. L'alcalde m'ha fet saber la seva satisfacció i la seva plena confiança que amb mi al front, MBA i gestor de recursos expert, el projecte serà tot un èxit.' Les ovelles no entenien res. Elles sabien que l'alcalde solia preocupar-se més per la llet que per la llana, però potser les coses havien canviat, què sabien elles, simples recursos productors de llana? llet?... En qualsevol cas, l'ovelles, no havien mai produït tanta llana en tan poc temps però amb un bon gestor al comandament potser s'obrés el miracle. El Project que el cap tenia era molt bonic, tot ple de barretes blaves.

Van passar vint dies i el cap de projecte va reunir de nou a les ovelles. 'Estimades ovelles, anem endarrerits respecte el meu pla. No dubto que fareu el necessari per assegurar que produïu la llana al ritme necessari. Espero que totes feu un esforç i que no us n'aneu a casa sense complir amb el vostre treball. Ja he parlat amb l'alcalde i li he dit que no es preocupi que apretarem el nostre cul bobino i recuperarem el temps perdut'. Les ovelles no entenien res, ja se sap que no és un animal massa llest. Van apretar el seu cul oví i se'n van anar a pasturar. Al cap i a la fi no sabien com fer créixer la llana més ràpid i semblava que el cap tampoc.

Vint dies després, el cap de projecte va reunir de nou al ramat. 'Maleïdes ovelles. Us vaig demanar un esforç i no heu fet res. Jo vaig fer el pla i vosaltres esteu fent que fracassi. Com no us apliqueu més algunes de vosaltres us n'anireu directament al carrer. I ja sabeu la crisi que hi ha, en puc trobar cinquanta com vosaltres a qualsevol ETT'. L'ovelles, una vegada més, no van entendre res. Ja li havien dit al cap de projecte que no tancar-les al corral per les nits i no canviar-les de prat en tot el temps no era molt beneficiós per a la seva llana. Havien pensat que potser si es movien pel camp com feien amb el pastor, la producció de llana milloraria. També van sugerir que el cap les munyís, sabien que l'alcalde sempre volia llet... 'Aquestes ovelles, sempre queixant-se de bestieses, ja sabia jo que no eren molt diferents als desenvolupadors. Que segueixin el pla i deixin de queixar-se i pensar, per això ja estic jo. No hi ha manera de fer que treballin!' havia pensat el cap de projecte.

Vint dies més tard l'alcalde va arribar i va preguntar al cap per la seva llana, el cap solament en tenia 1000 quilos, l'ovelles van resultar no ser tan expertes com posava en el seu currículum, inacceptable! què podria haver fet ell, 'No passa res cap', va dir l'alcalde, 'segurament tenim molta llet'. El cap es va posar vermell i va dir 'llet, quina llet? al contracte no deia res de llet'. L'alcalde va dir, 'me la bufa el que digui el contracte, això de la llet es dóna per fet, quin fracàs del projecte, no veuras ni un duro'.

En aquestes va arribar el pastor, segur que el també l'hauria cagat. 'Què tal pastor? Dura la feina?' va dir amb tò de sorna. El pastor va contestar amb la seva beneiteria natural: 'Tot ha anat sobre rodes. Al cap i a la fi els desenvolupadors són com les ovelles no? Segur que a tu també t'ha anat bé. Els desenvolupadors fins i tot m'han regalat un GPS perquè marqui on mengen millor les meves ovelles i on hi ha bolets!. Crec que m'han agafat afecte els fotuts, que macos'. El cap estava sorprès. Els recursos eren agraïts i tot. Explica'm què has fet, per favor!, va dir al pastor.

'Ha estat fàcil. Al cap i a la fi els desenvolupadors són molt més comunicatius que les ovelles i costa menys reunir-los. Tots els matins, sense gos ni res, els tenia localitzats. A més, vaig pensar, no poden ser molt diferents que les ovelles, són individualistes i gregaris a la vegada. Segur que si cuido d'ells com faig amb les meves ovelles obtindré els resultats esperats i a això m'he dedicat aquestes setmanes.'

El pastor va continuar 'em van demanar que els aconseguís un servidor de 64 bits per no sé quines proves de rendiment i de compatibilitat. Jo no tenia ni idea de què és això, però semblava important per a ells, així que els ho vaig aconseguir. No busco les millors pastures per a la meva ovelles? No és tan diferent!' El cap de projecte flipava, des de quan s'aconsegueix quelcom dels recursos atenent als seus capritxos?

Després va prosseguir el pastor explicant una altra situació: 'Un dia, els desenvolupadors van dir que no aconseguien que el rendiment fos l'adequat, i que segons la seva opinió el millor era tirar d'un expert. Així que això vaig fer, vaig buscar un expert que els ajudés i els formés. No porto a les meves ovelles al veterinari quan tenen problemes?'. Ara sí que el cap de projecte no s'ho podia creure, formar als recursos és car! I després se'n van a la competència tan aviat com en saben.

'Recordo una altra cosa curiosa', va dir el pastor: 'Un altre dia els desenvolupadors em van explicar que no aconseguien avançar. Això em va preocupar. Se suposa que els desenvolupadors han d'avançar en la funcionalitat, és la seva llana i la seva llet, no?. El problema, van explicar, és que els comercials estaven contínuament demandant petites modificacions, visites a clients, que atenguessin trucades. Sembla que els llops aguaiten, vaig pensar jo. Així que vaig posar una mica d'ordre i vaig deixar clar que al meu ramat no se'l molesta'.

El pastor va acabar: 'Els desenvolupadors són com les ovelles, si deixes que facin el seu treball i poses les condicions perquè ho facin, al final pots recollir els resultats'.

En aquestes va despertar el cap de projecte i va pensar: 'òstia, com pega el vi del pastor, quina migdiada i quin somni més estranys', mentre veia al pastor perdre's per l'horitzó amb el seu ramat.

La feina del gestor de projectes no és fer que la gent treballi, sinó construir l'entorn en el qual treballar sigui possible.

dimecres, 3 de desembre de 2008

WiCD i fora problemes

Des de que vaig començar a fer servir Ubuntu sempre he trobat el mateix problema: la configuració de la xarxa.

Els més saberuts diran que és senzill, que només cal editar l'arxiu "interfaces" afegint les comandes necessàries, però els que no ho dominem sempre agraïm una interfície gràfica que ens faciliti les coses.

A l'Ubuntu, per defecte, la configuració de xarxa es fa mitjançant un applet que es col·loca en la barra de tasques i que es diu Network Manager.

La última release d'Ubuntu, la 8.10, incorpora la última versió del Network Manager i jo tenia l'esperança que els problemes de configuració de xarxa fent servir altres modalitats que no sigui l'itinerant, s'haguessin resolt.

Però no ha estat així; no he estat capaç de configurar la xarxa amb IP estàtica ni amb la wifi ni amb la connexió cablejada.

Buscant solucions a aquest tema, ja fa temps, vaig sentir a parlar de WiCD però no ha estat fins avui que m'he decidit a provar-lo.

A la pàgina de WiCD teniu les instruccions per a instal·lar-lo. El procés és l'habitual: afegir el repositori a les fonts de programari i instal·lar-lo via Afegeix/Elimina... o fent un sudo aptitude install wicd des de la línia de comandes.

Un cop instal·lat, la configuració en mode itinerant ha funcionat perfectament així com la configuració d'IPs estàtiques.

Ah, una cosa: WiCD és incompatible amb Network Manager i necessita desinstal·lar-lo per instal·lar-se ell.

WiCD i fora problemes !!