dilluns, 15 de juny de 2009

Del per què continuo amb Ubuntu...

Fa molt poc vaig arrancar de nou el windows vista per fer una de les poques coses que no puc fer en Linux: edició de vídeo.

No és que en Linux no es pugui fer, el què passa és que les aplicacions existents (Lives, KDEnlive i Cenelerra) no són ni tant potents ni permeten el mateix que un Adobe Premiere o un Sony Vegas; aquest últim és el que un servidor fa servir.

Així doncs, vaig tornar a arrancar el vista i em va tornar a transmetre una sensació de lentitud i pes que ja pràcticament havia oblidat.

Un està acostumat a la forma de funcionar d'Ubuntu 9.04 i quan passes a Vista tot és lent, tot és farragós, tot és molt gran i tot ocupa molt d’espai. Això sí, les animacions de les finestres del Vista van molt fines.

Arrancar el gestor de xarxes o l’explorador d’arxius és, moltes vegades, un exercici de paciència i un desgast constant del disc dur perquè a banda de pensar-s’ho molt fa molt de swap i clar, el disc dur pràcticament no para.

Actualitzar el sistema és gairebé un malson perquè les actualitzacions, almenys el que he vist jo fins al moment, passen per diverses etapes: descàrrega, instal·lació, reinici (prèviament passa per una primera part de finalització de la instalació) i finalització de la instal·lació un cop reiniciat.

Actualitzar Ubuntu no és, ni de bon tros, tan traumàtic: simplement descarrega el què li cal ho instal·la i llestos. Les descàrregues són molt menors i molt esporàdicament cal reiniciar, però la gran majoria de vegades no és necessari.

També resulta tendenciosa una tira còmica que he vist recentment (l'he buscat però no la trobo) que compara el procés d’instal·lació d’un programa en windows o en linux. En la versió linuxera d’aquesta tira es veu com es descarrega, compila i instal·la el programa mentre es recalca la senzillesa del “siguiente, siguiente, siguiente” del windows. El que no es diu, però, és que actualment això pot ser així però no és necessàriament així.

L’ús dels paquets deb (propis de Debian) o dels paquets rpm (propis de Red Hat) fan que el procés d’instal·lació sigui tan o més senzill que el de windows ja que, almenys en el cas d’Ubuntu, només cal dir-li al sistema que el vols instal·lar i confirmar-ho amb la clau de superusuari; ell sol s’encarrega de resoldre i descarregar únicament el necessari per la instal·lació, ja sigui perquè el sistema no ho té o perquè requereix una versió superior.

Quantes vegades no hem volgut instal·lar un programa que pesa un munt i al final resulta que necessites ves a saber quina versió de .NET o de certa dll….

O bé, com vaig veure l'altre dia, el Vista et diu que s'ha produït un error quan realment t'hauria de dir "necessito permisos d'administrador".

D’Ubuntu només trobo criticable un parell de coses (segurament n'hi ha alguna més) que, de fet són del món Linux, no exclusives d’Ubuntu i que consti que no en soc pas cap expert.

Per una banda el suport a cert hardware que de vegades resulta escàs sinó inexistent. S’entén que això sigui així ja que no hi ha una indústria al darrera que vol fer calers i precisament per aquest motiu opino que la tasca que està fent la comunitat és enorme i molt d’agrair.

Per altra banda, el sistema gràfic, tal i com està muntat, no permet extreure’n tot el potencial de la mateixa manera que s’explota en windows. Això és degut a com està muntat i és herència del passat ja que Unix mai es va pensar per treballar en un altre entorn que no fos la línia de comandes; els gestors de finestres van venir després i es van muntar pel damunt amb una estructura client-servidor.

Aquesta desvinculació, però, permet que sobre un mateix nucli es pugui muntar tal o cual gestor de finestres i per tant proporciona més versatilitat i adaptabilitat a la màquina en la que s’executa el sistema operatiu.

Doncs res, que de moment em mantinc fidel a Ubuntu a l'espera que surti la 9.10 a l'octubre i a veure què tal és Windows 7, que sembla ser que no és tant desastrós com el Vista.

dimecres, 3 de juny de 2009

Crazy Diamond

El divendres dia 29, al Casino by Arcs de Vilafranca, tocava una banda anomenada Crazy Diamond que és una d'aquestes bandes tribut, en aquest cas, de Pink Floyd.

Ja que un servidor mai podrà veure els autèntics Pink Floyd en directe, vaig pensar que això seria el més proper i que, pel preu que era, 8€, valia la pena. I certament va valer la pena.

Van repassar els temes més coneguts de la banda britànica, bàsicament del "Dark side of the moon" i "The Wall", començant per "Breath" i finalitzant amb "Wish you were here" i "Comfortably Numb", en els bisos.

Naturalment també van fer temes emblemàtics de la banda com "The Wall", "Hey You", "Brain damage", "Shine on you, crazy diamond"...

La qualitat de la banda, molt bona. Em van semblar realment bons. En un tema, no recordo quin, la bateria sonava estranya, com a destemps i en algun altre la guitarra principal no era ben bé la què havia de ser.

Per la resta, que és la majoria, molt i molt bé. Digne de menció la noia que feia els cors i que es va atrevir a fer "The Great Gig in the Sky" que era pràcticament calcada perquè fins i tot la seva veu s'assembla a l'original, semblança que es repeteix amb la resta de veus.

L'únic que va desmerèixer una mica l'actuació va ser el local, que és molt metàl·lic i per tant reverbera força i més si no és ple, com va passar divendres. No és que fos buit però si hi hagués hagut més gent segurament hagués sonat millor.

Doncs res, serà qüestió d'anar fent el seguiment d'aquesta gent al seu myspace i si algun cop torna a sortir l'oportunitat d'anar-los a veure, val la pena no deixar-la passar.

Penjo unes fotos de l'actuació: